Moçambic compta  amb una població aproximada de 20 milions d’habitants  i una densitat que no arriba a les 24 persones per quilòmetre quadrat. Després de la ralentització demogràfica de la dècada dels 80 produïda pel conflicte bèl·lic, la taxa de creixement va començar a recuperar-se a partir de 1992 per a situar-se actualment al voltant del 2,3 % anual. Una de les característiques principals de la població de Moçambic és la joventut, amb una mitjana d’edat de 19 anys i una esperança de vida que no arriba als 40 anys, resultat de la desnutrició, les deficitàries condicions sanitàries, la malària i de forma cada vegada més patent la sida. Segons el darrer informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD, Moçambic ocupa el lloc 170 d’una llista de 175 països examinats. 

L’estructura social de Moçambic està directament condicionada per la pobresa extrema, que afecta més de la meitat dels moçambicans,  i per l’ancestral exclusió de la vida nacional de la majoria de la població que viu a zones rurals i practica l’agricultura de subsistència. Aquesta majoria rural suposa el 75 % de la població i a més a més és molt vulnerable als cicles naturals de sequeres i inundacions. 

La dicotomia entre població rural i urbana, és doncs, molt més rellevant a efectes econòmics i socials que les diferències entre cultures, ètnies, confessions religioses i llengües, que conviuen de forma harmònica a tot el país. Aquesta ambigüitat camp-ciutat es complementa així mateix entre la disparitat del sud més ric i el nord més pobre. Es d’assenyalar que a les grans urbs com Maputo, i especialment als seus barris perifèrics les oportunitats dels que van ser desplaçats pel conflicte, inundacions o ciclons són en gran mesura mínimes o inexistents. En aquest barris, com ara Magoanine, As Mahotas, Laulane o Albazine, objecte d’aquest projecte, un espectacular desarrelament i creixement poblacional està ocasionant marginalitat i violència. 

Com a la majoria de països del seu entorn, la dona és el suport fonamental de les estructures familiars, inclosos els components productius. A pesar de les grans diferencies culturals entre els models matriarcals i patriarcals que coexisteixen al país, la situació de la dona, en termes generals d’educació, salut i accés i control dels recursos, és pitjor que la del home.